CUP determinant
La CUP és segurament el més determinant que li ha passat a la política catalana en els darrers temps. I no tant pel fet que pugui condicionar la investidura del proper President de la Generalitat, sinó sobretot pel que significa de desplaçament del centre del debat polític cap a l’esquerra alternativa i la noció mateixa de “ruptura democràtica”.
Certament, la independència continuarà sent el tema central de la política catalana els propers mesos, però no en els mateixos termes en què hi estàvem acostumats quan CiU i ERC sumaven majoria absoluta. En l’etapa post 27S el terme independència ja no es podrà dissociar de les polítiques socials (pla de xoc, en termes cupaires) o de l’assumpció de certs actes de desobediència civil.
Aquest nou escenari, molt més complex que els anteriors, presenta algunes fortaleses però també amaga importants febleses. En els actius, hi trobem la capacitat de creixement que aporta la CUP al conjunt de l’independentisme. Si el que es busca és eixamplar la base social del sí -encara minoritària amb un 47,7% dels vots totals-, és molt notable l’augment de la força groga a l’àrea metropolitana (125.000 vots més que el 2012). A més, el seu discurs està carregat de raons socials i desmenteix les veus que consideren la independència com un escut de l’establishment per tapar retallades i corrupció.
Ara bé, la responsabilitat que recau en aquesta formació emergent pot fer aflorar també moltes febleses. Que l’aritmètica parlamentària li permeti ser la clau de la política catalana, no pot fer oblidar que el seu pes real (un 8% enfront del gairebé 40% de Junts pel Sí, o del 18% de Ciutadans) és massa petit com perquè sembli que està imposant per la força el seu propi full de ruta. Si no es gestiona molt bé la intensitat i la oportunitat de cada acció (especialment les accions de desobediència), es corre el risc d’espantar amplis sectors de la població i perdre precisament la transversalitat que s’està buscant i defensant. En aquest sentit, a la CUP li caldran més gestos de seducció que no de reafirmació.
Només el temps dirà si aquesta serà realment una legislatura “constituent” o no. Però en un context on el debat clàssic “liberalisme vs socialdemocràcia” ha perdut vigència, l’eclosió del debat “ruptura vs statu quo” ens situa en un nou temps polític i és un element de bona salut democràtica.