Nous valors, nova política

A la dècada dels anys 80, el sociòleg i polític José María Maravall creava el terme “cinisme democràtic” per definir la cultura política espanyola, en referència al fet que existeix un ampli suport al sistema democràtic però, al mateix temps, es constata també un ampli rebuig a les institucions que el representen (incloent partits polítics i càrrecs electes).

Quaranta anys de democràcia representativa al nostre país no només no han servit per modificar aquesta realitat, sinó que més aviat s’ha agreujat la desconfiança dels ciutadans cap als governants. Les causes les hem de buscar, sobretot, en la permanència dins dels partits polítics de múltiples mostres de manca de transparència, estructures piramidals, clientelisme polític, corrupció en el finançament, etc.

Més enllà de generar una creixent desafecció, aquesta incapacitat dels “vells” partits de resoldre la distància entre governants i governats tampoc no ha estat capaç de fer sorgir una nova forma de fer política. Però sí que podem dir que aquestes dinàmiques de desafecció, en un context molt determinat (crisi econòmica, crisi de valors, crisi institucional) han facilitat l’emergència de nous partits que responen a propostes polítiques diferents i que sovint es reclamen portadors d’una “nova política”.

Si busquem els antecedents d’aquest fet, veiem com a les darreries del segle XX el paradigma neoliberal havia esdevingut (i així es va denominar) un “pensament únic”. L’aparició primer d’uns cicles de protesta en el marc del fenomen de la globalització que demandaven radicalitat democràtica, i l’adveniment més tard de la crisi del capitalisme financer -que comportava un posicionament dels governants en favor del sistema bancari i en detriment de les conquestes socials-, va acabar d’afavorir el sorgiment, o l’extensió, de noves opcions polítiques. En alguns casos, aquestes van prendre forma en nous partits polítics que tenen com a bandera propostes de funcionament molt més horitzontal.

Així, des de les mobilitzacions de Seattle el 1999 fins al 15M de 2011, l’aposta en aquests entorns ha estat un retorn a la democràcia directa on els ciutadans puguin esdevenir protagonistes, si més no, de les decisions polítiques més rellevants per tal que aquestes deixin de prendre’s en clau estrictament economicista i passin a prendre’s en clau social.

Però sense entrar ara en el debat de la viabilitat d’aquestes noves propostes polítiques, el que cal preguntar-se és fins a quin punt les noves opcions polítiques representen nous valors.

Massa sovint quan es parla de “nova política” es cau en el parany de reduir el concepte a una qüestió de partits emergents, eleccions primàries o comunicació política a través de xarxes socials. Ben lluny d’això, que en tot cas són expressions de la política de sempre en el context actual, entenem que una política pot ser considerada nova si busca valors nous, o diferents als imperants, com a motor de transformació social i, en definitiva, si aconsegueix afrontar nous reptes portant els principis a la pràctica.

En aquest sentit, allò innovador no serien tant els mecanismes o l’adopció de sistemes de democràcia directa com el valor de la col·lectivitat en la construcció conjunta i compartida de l’esfera pública. Aquesta idea ens fa remuntar necessàriament a l’antiga Grècia, bressol de la democràcia actual, on Plató defensava una política basada en l’ètica i amb efectes moralitzants.

La política de l’àgora atenenca s’ha considerat històricament (amb totes les seves limitacions) com un exemple de democràcia directa. Se cirscumscriu en un context de forta desconfiança cap als governants, i per això buscava legimitar les decisions de manera directa entre els ciutadans (demos), als que es considerava èticament i moralment més “rectes”. Però el règim polític atenenc va col·lapsar després de només un segle de recorregut, i durant molt de temps la paraula democràcia va quedar associada a un terme pejoratiu.

Així, els vaivens de la història han fet que ens allunyem d’aquella visió platònica per abraçar, cada vegada més, una concepció de la política com un mer exercici pràctic del poder. El Príncep de Maquiavel és el paradigma d’aquesta visió que anteposa d’una manera crua els interessos particulars a la persecució d’uns valors col·lectius, i forja la tradició moderna de la política, basada en la desconfiança vers els ciutadans i l’adopció de sistemes representatius dels quals encara avui som hereus.

L’actual crisi dels sistemes representatius ens fa preguntar si el problema rau en la representació en si mateixa, i per tant plantejar-nos si seria desitjable i viable la supressió del sistema representatiu i un retorn al classicisme grec i les seves formes directes; o bé si es tracta d’una qüestió de pèrdua de centralitat dels interessos col·lectius enfront dels interessos particulars i, per tant, el repte consistiria a revisar, més que no suprimir, el sistema de representació actual.

En aquest sentit, i mantenint l’aposta pel valor de la construcció col·lectiva de la política, pensem que la complexitat del món actual (multiplicitat d’actors i interessos, grans urbs que concentren milions de ciutadans, etc.) fa pensar que s’hauran de mantenir certs graus de representació, però al mateix temps complementant-la amb elements de democràcia directa i també de democràcia deliberativa, sens dubte el camp menys explorat i a on hi ha més camí a recórrer.

Així doncs, creiem que la democratització de les polítiques públiques passa, en gran part, per afegir elements deliberatius (reflexió serena, intercanvi d’arguments, recerca de punts de consens) que facilitin i legitimin la presa de decisions complexes. Al mateix temps, això requereix sortir de la lògica economicista dominant que tot ho mesura en termes de mercat (clients, vendes, beneficis) i entendre que el sector públic ha de respondre a la seva pròpia lògica que respon al bé comú, coincideixi o no amb criteris de mercat.

Partint d’aquestes premisses, podem analitzar pràctiques de “nova política” amb una mirada més crítica i descartar allò que no és nou ni innovador (la limitació de mandats o les eleccions primàries, per exemple, són una pràctica assentada als EUA des de fa anys) i, en canvi, entreveure indicis del que, amb el temps, podrien ser elements d’una autèntica política nova, basada en el valor de la construcció col·lectiva.

Així, s’albira en algunes formacions la voluntat de passar del lideratge clàssic a un estil de lideratge compartit basat en la figura del referent que temporalment assumeix el rol de líder. O també la voluntat de fer partícip en l’elecció del lideratge no només a les direccions o els militants del partit, sinó al conjunt de la societat.

De la mateixa manera, i més enllà de la participació ciutadana en la presa de decisions, comencen a sorgir propostes d’implementació de polítiques públiques que passen per aquesta construcció col·lectiva. Així, podem parlar d’experiències de coproducció de polítiques públiques, gestió comunitària d’equipaments, acció i plans comunitaris... En definitiva, processos participatius que tenen com a base l’aprofitament de la intel·ligència col·lectiva.

Ara bé, aquests indicis són encara incipients i només el temps ens podrà ajudar a jutjar si constitueixen part, o no, d’una nova manera de fer política. De la mateixa manera, si entenem la nova política com a paradigma d’uns nous valors, ens podem preguntar si aquests valors tindran prou fortalesa com per canviar el poder, o si serà el poder qui canviarà, un cop més, els valors emergents.