Brexit, Britain dixit
El resultat del referèndum al Regne Unit era una prova de foc per al projecte comú del continent europeu. I les urnes han estat inapel·lables, com sempre ho són en una votació de caràcter plebiscitari. Els britànics han votat marxar, i la decisió és ara vinculant. Cinc valoracions a tenir en compte:
- Més enllà de les consideracions econòmiques i l’apel·lació nacionalista a la “mare pàtria”, el control de la immigració s’havia convertit en l’aspecte central de la campanya en les darreres setmanes. La gestió de la crisi dels refugiats, amb totes les seves derivades, ha estat al centre de la decisió dels britànics.
- El “factor Jo Cox” no ha tingut l’efecte que alguns havien previst. En el fons, és mostra d’una democràcia madura, que no altera el seu comportament electoral davant un fet gravíssim però aïllat.
- En la seva primera compareixença després de conèixer-se els resultats, el primer ministre David Cameron ha parlat de la importància d’aquest tipus de votacions en la democràcia parlamentària britànica. Ho diu un dirigent que ha aprovat dos referèndums, Escòcia i Brexit, i que ha sabut plegar de manera elegant en perdre el segon. El polític ara dimissionari es converteix en un referent de la dreta europea.
- El resultat és claríssim si atenem la lògica d’estat (Regne Unit), però amaga moltes consideracions si analitzem les nacions i els territoris que alberga. Escòcia vota quedar-se amb un 62% i Irlanda del Nord també amb un 56%. Mentre el camp anglès opta per marxar, les grans ciutats (Londres, Manchester, Liverpool) voten el contrari. El conflicte nacional dins el Regne creix, com també ho fa la divisió camp-ciutat.
- Europa tenia previst aquest resultat i reacciona ràpid, Donald Tusk compareix en públic parlant en nom “dels 27” abans que David Cameron. Amb tot, el camí que emprèn la Unió Europea a partir d’avui és impredictible, l’Europa “a dues velocitats” que fa uns anys es volia evitar, queda ara obsoleta en un continent que es preveu a tres, quatre o cinc velocitats segons les prioritats dels que hi quedin.
A la vista de tot plegat, es fa difícil defensar el projecte europeu avui, tant per la dreta com per l’esquerra. La crisi dels refugiats, segurament la qüestió política més rellevant que afronta la Unió en els darrers temps, deixa insatisfets els uns i els altres. Els uns perquè creuen que la UE ha estat massa permissiva, massa tova a l’hora de frenar els fluxos migratoris. I els altres, perquè lamenten just el contrari: la minsa, tèbia i maldestre intervenció europea que ha permès que el desastre humanitari s’allargués durant mesos i anys.
Al darrere del NO britànic hi ha la història d’un món confós per la pèrdua de sobiranies nacionals en un món cada cop més global. Però la resposta és el retorn als Estats clàssics o l’exploració de nous marcs polítics i territorials? Només el temps permetrà veure cap on anem, el que està clar avui és que no podem anar enlloc sense l’aprovació de la ciutadania.