Obama: marxa un estil

“El que s’ha d’aprendre d’una democràcia és qüestió d’actituds i sentiments”. Així ho sentenciaven l’any 1963 dos grans de la ciència política, G. Almond i S. Verba, en un text que defensava la cultura cívica com a garantia de progrés social.

I si alguna cosa es pot destacar avui del llegat del president sortint Obama és, precisament, una qüestió d’actituds i sentiments. De coherència entre forma i fons. De mirades honestes malgrat capaces de gestionar assumptes d’Estat complexos. De voluntats enèrgiques, visibles en gestos quotidians com el ritme que conferia en pujar i baixar les escales de la Casa Blanca o dels avions presidencials. I també de decepcions indissimulades en admetre les dificultats per limitar la tinença d’armes o per frenar les tensions racials.

El llegat més comentat serà segurament el material, el de les seves polítiques. La major part de comentaristes posaran al costat positiu l’extensió de la cobertura sanitària a 20 milions de nord-americans (Obamacare) o una gestió econòmica capaç de retornar el país al creixement després d’una duríssima crisi. A l’altra costat de la balança ens hi faran veure l’incompliment de Guantánamo o la tebiesa davant les atrocitats d’Assad a Síria.

Però, insisteixo, l’herència que deixa Obama és també, i sobretot, una qüestió d’estil. L’auge dels populismes que l’està precedint ho corrobora. Titulava un diari que Obama “se’n va quan fa més falta”. Ho podem veure d’una altra manera: ha complert el seu cicle i ho ha fet amb integritat. Deixem-ho així, el món necessita referents nets amb qui inspirar-se. Exemples de líders honestos per continuar creient en la política com a palanca de transformació.

L’eloqüència i l’oratòria han estat una part central de l’estil d’Obama. També la capacitat de síntesi en frases que aglutinen. No em quedo, però, amb la més coneguda, el famós “yes, we can”. Prefereixo “the audacity of hope”: l’audàcia de l’esperança en uns temps que ens demanen ideals, intel·ligència i molta perseverança.